Més enllà de la Devesa no hi ha absolutament res. N’estic segur, encara que puguin dir que sí. Mai m’he aventurat a allunyar-me gaire del poble i per allà no hi ha res. Segur, seguríssim. Bé, tant se val, no estic aquí assegut per mirar l’altra banda del riu. Sóc l’ornitòleg del poble, i ara per ara, no tinc altra feina que estudiar els ocells que habiten en aquesta ribera. Aquest no era el meu destí. Sóc un fracassat. Fins i tot els ocells riuen. Jo no ho faig. No vaig rebre la beca per a estudiar fora i vaig quedar privat de nous coneixements. Si no ho conec, no existeix. Per tant, no hi ha res més enllà de la Devesa, no hi ha res. Jo, els ocells i aquella noia que ara passa pels rentants. No hi ha res més, res. Fins i tot dubto de l’existència d’aquella noia. A vegades li pregunto als ocells més atrevits si és una noia real, i no em contesten. Un a vegades mou el coll i salta per les branquetes fins emprendre el vol i justament, passar per sobre de la noia. Segur que ho fa perquè em fixi en ella. Aquesta joveneta està molt maca avui. Com sempre. Porta unes espardenyes blanques amb les vetes del color de la mel. Mel i mató. M’agrada la mel i el mató. M’agraden les seves espardenyes. I per sobre d’elles, la mateixa faldilla grisa i “curta” de sempre. A veure si tinc sort avui i puc veure-li els genolls, que segur que els té molt macos, com el mig pam de cames que se li poden veure. Avui porta una camisa blanca, tancada fins dalt i tapada amb un davantal de flors blaves i grogues. Té la pell rosada i el cabell ros se li posa castany quan la miro. Perquè segur que el té ros, com la llum del sol que viatja pel cel. Com els ocells.
S’acaba d’asseure a l’herba. El dia és càlid. S’ha assegut més a prop avui. Obre el llibre per la pàgina on va deixar la cinta vermella i comença a llegir. Sempre porta el mateix llibre i encara no he descobert quin és. A...An...Anna, Ka...Kar...Karen...Karenina. Anna Karenina. Veus, sort que avui està més a prop. Com a mínim ja conec alguna cosa més de la seva personalitat, però tot i així en desconec moltes altres. Com són els seus ulls? Els he vist alguna vegada quan m’ha agafat per sorpresa mentre que la mirava, però mai he pensat a saber definir, una vegada per totes, de quin color eren. I ara no ho sé. No em mira. Segur que els té blaus, encara que els pugui veure d’un altre color, els tindrà blaus. Blaus com el cel. Com el cel dels ocells.
A veure si apuja el cap quan passi pàgina. Sembla que ara ho farà. Sí, ho farà. Ja ho ha fet. I m’ha mirat, i ha esbossat un somriure. Potser sabia que l’estava mirant. O no? No crec, segur que ho sabia. Però no entenc el perquè d’aquest somriure. Potser estava pensant en mi... no, poc probable, a més, a mi què m’ha d’importar si ella pensa en mi o no? Ai.... Ai, que això de pensar en una noia em porta malastrugança. No pot ser bon senyal. Ai Joan, Joan, que encara t’estaràs encaparrant per una noieta! Esperem que no, no en tinc gens de ganes de ficar-me en aquestes coses. Intenta’t distreure i et passarà tot.
L’ecosistema on viu aquesta espècie està... Karenina... plena de petites colònies d’insectes que li permeten... Anna Kar... obtenir tot l’aliment que els hi faci falta... m’ha mirat... No hi ha res més enllà de la Devesa, no hi ha res. Jo, els ocells i aquella noia que passa pels rentants. Casundena! Ja hi tornem a ser. Joan, no m’agrada això. No tens temps per preocupar-te d’aquestes coses. No volies ser lliure? No volies ser un home de profit? Doncs oblida-te’n de tot això, perquè no és cosa teva.
Però no puc evitar mirar-la...Ei! On és? “Oi que puc mirar?” Què hi fa aquí al darrere? Per què s’ha apropat a mi? Què vol? Ara ja m’he girat i me l’he trobada a un pam meu, ara què li dic?
“Mmm... hola... mmm... sssssí, ssssí, i tant, p...pots mirar mmm... em pots mirar tot el que vulguis”. Em pots mirar tot el que vulguis? Ai vés a saber si ho ha agafat amb doble sentit! Ah, doncs sí, Joan, no pateixis, que sí, sí que s’ha posat a llegir entre línies, sí. Ara no para de riure i no sé què fer. Ara deixa de riure i em torna a mirar. És molt maca. Molt. “Puc seure al teu costat?” I jo burro que li dic que sí, i ella que s’hi ha assegut. I ara és quan no sabré què fer, ni què dir. Joan, Joan, que no et noti tens, estigues tranquil, que tu no vols res amb ella ni ella res amb tu. Només ha decidit asseure’s al teu costat, i ja està. Però és que... Casundena, Joan!, quants cops t’hauràs de donar al clatell per veure que això no va enlloc? Continua, tranquil, serè, i ja estarà, cap problema. Respiro ben a fons i endavant. “Com et dius?”. Bé, crec que començo bé. Tant per guanyar-me la seva confiança com per no fer-ho. I l’altra que no m’ho vol dir, que si és una cosa molt personal, i que només ho ha de saber una persona... “Qui és l’afortunat?”. “Això no t’ho diré pas, encara no ha arribat el meu príncep blau, quan arribi, li ho diré”. Ara ja no sé què dir. M’he quedat en blanc. Digui el que digui ho engegaré tot. I tot és silenci. Ara per ara, no hi ha res més que el silenci. Tant aquí com més enllà de la Devesa. La natura també és silenci. El cel no bufa i els ocells no canten. Jo, els ocells i aquella noia que passa pels rentants. Però ara els ocells són llestos i no s’impliquen en el meu problema. La natura és massa llesta. Ara em toca a mi ser analitzat.
“I tu com et dius?” Ja va forta aquesta noia ja... però bé, com a mínim per fi ja no hi ha silenci, m’he salvat d’ésser jutjat. Ara sóc jo qui li amago el meu nom i em nego a contestar la seva pregunta. Ja li he dit que per donar-li la resposta que ella em demana, m’haurà de respondre aquelles que li he demanat fa una estona. Ella somriu. Em somriu. I jo que de bon grat cauria als seus braços anestesiat per la mitja lluna que es dibuixa entre els seus llavis. Però no ho faré. No ho faràs Joan! Si tens dignitat, l’has de demostrar, i per tant, continuar ferm! Però ben mirat, continuar ferm davant què? Si potser aquesta noia només vol parlar amb mi, potser ni tan sols m’està volent enredar. Crec que els dos volíem iniciar una conversa i ella ha sigut la precursora. Res més. No ha de ser dolenta. A més és maca. Molt maca.
Es treu la pols de les espardenyes, de mató amb rajolins de mel. Poc a poc s’ha anat posant còmoda i ara està asseguda a la meva dreta. Asseguda de la mateixa manera que jo, abraçant-se als genolls on deixa reposar el seu caparró amb una mirada perduda cap a la Devesa. Està callada, però no hi ha silenci. Els ocells fan la seva. No hi ha res més enllà de la Devesa, no hi ha res. Jo, els ocells i aquella noia que passa pels rentants. O potser sí, potser sí que hi ha alguna cosa més enllà de la Devesa, alguna cosa que ara ella veu, amb els seus ulls, i que jo també podria veure. Però mentrestant prefereixo quedar-me mirant-la. Sembla que no se n’adona. Està tranquil·la. I crec que jo ara també ho estic. La natura s’ha tornat a aliar amb mi i em permet gaudir d’aquest moment de pau i serenitat.
“Oi que estudies els ocells?”. Aquesta sí que li contesto, amb un moviment de cap. “I quin ocell és aquell?”. No sé quin em diu. “Sí home, aquell!”. Em sembla que m’assenyala un gos. Però bé, millor no li dic. “És... és... és un blauet”. Sembla que la resposta l’ha deixat convençuda. Així que he estat de sort. Em pregunta que si estic segur que és un ocell, i jo òbviament li dic que sí. Ella no para de riure, i es ruboritza. S’ha ruboritzat, però crec que jo encara n’estic més. Després d’eixugar-se les llàgrimes que li havia provocat la meva resposta, es va començar a ficar amb mi tot dient que no podia ser un expert en ocells si no sabia diferenciar un ocell d’un gos. Si no m’havia posat vermell com un tomàquet abans, segur que ho havia fet ara. Encara se li escapa una rialla de tant en tant. Ara sembla que s’ha tornat a calmar. I em somriu. Tinc raó si dic que és maca. Molt maca.
La meva mà ha tocat la seva. Comença a ploure. Cada vegada cauen més gotes, però no dic res. Mai ho he fet. M’agrada que plogui. Però en tinc la sensació que la noia no comparteix els mateixos gustos. S’ha aixecat ràpidament per a agafar el seu llibre. Bé, és lògic, millor que no es mulli. El fet és que es mou inquieta. Sembla buscar alguna cosa, però no ho fa, només va mirant els bassals mentre que s’allunya lentament, fent petites passes. Per molt que li pregunto si li passa alguna cosa no em contesta. M’aixeco per intentar donar-li un cop de mà però em defuig amb pànic. Ara comença a córrer cap al poble. Li cau el llibre però ni tan sols fa cap gest per agafar-lo.
El llibre ha caigut dins d’un bassal. Serà difícil de recuperar. Ha rebut una ferida. Jo també n’he rebut una. Potser aquella noia que m’ajudaria a creuar el riu, i la Devesa, i tot allò que fins ara no existia... potser aquella noia tenia por de l’aigua. Por del cicle natural que fa. No es podia tornar enrere. I un roc en el camí podia canviar tota la seva vida. Un roc... Un roc... Un roc... Era maca. Sí, sens dubte, molt maca. Massa maca com per a ser de ningú. Com l’aigua de la qual fugia. Com l’aigua. Com ella. Com els seus ulls blaus. Perquè segur que els tenia blaus.
Ja hem publicat al blog en castellà!! Si voleu fer-hi una ullada, entreu a latintaespesa.blogspot.com - 
